Trobades

Ein weiterer toller Blogs Freie Universität Berlin Blog

La faceta amagada de la cançò catalana

L’estiu s’esplaia amb una força increïble, els records de la Festa Major del poble ja es confonen, finalment la nit porta la foscor al cel. Un vent suau gira al voltant del cap. No és el temps d’una revolució, ni el d’una lluita; és el moment perfecte per a la música de Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort.

Aquest grup no té, encara, el renom d’un Pau Alabajos. Fins i tot diria que la major part dels catalans no el coneix. És així com, l’estiu passat tenien l’oportunitat de fer una gira per places de pobles en un ambient relaxat, però amb un públic entusiasta. Els vaig veure a la Festa Major d’Alella, „a casa seva“ , o com ells dirien en un hispanisme meravellós, a la „ciudad sin ley“. D’entrada, em vaig demanar si la música d’en Narcís i de la seva caravana, que abraça set membres constants, m’agradaria – sí, ho confesso! La presentació del grup a la seva pàgina web tampoc sembla gaire professional: „els nostres concerts són alegres i divertits“, afirmen, i ens fa dubtar sobre si això és un indici de qualitat o més aviat d’un idealisme exagerat. No són, doncs, pensadors, intelectuals amb la idea concreta d’una lluita pacífica per la cultura catalana amb la música com a instrument, vaig pensar. Potser sí, que no ho són, tot i que Narcís Perich canti en català.

Però que n’és d’agradable que no siguin tan compromesos! Narcís Perich escriu cançons catalanes com si fos un acte totalment natural. De fet, no és gaire estrany que un cantautor escrigui en la seva llengua pròpia… excepte quan aquestes són llengües de minoritat. El gest de presentar cançons és la ideologia fundamental de la seva música i n’és l’única: aquesta adquereix una importància de la que, sovint, no gosen en les cançons de compromís i, en conseqüència, gairebé gens la música catalana. D’altra gent potser diria que Narcís Perich només fa unes cançons de Pop i que si canta en català és una mera casualitat : a mi tant me fa, perquè els seus textos també em semblen bons, poètics i tot, sense entrar en l’esfera política . Per exemple, la cançò molt (massa!) curta „La Font del Fonoll“ explica en una al·legoria bonica un amor jove i fràgil.

Narcís Perich es preocupa molt de la composició instrumental. El seu disc, que porta el mateix nom que el seu grup, comença amb una orquestra de violins que produeix una sensació de relaxació i pinta la imatge romàntica d’unes espelmes en una nit clara ; llavors apareix el „Ressó del vent », una mena de balada amb un tema més serè; „Cou quan plou“ fa que el ritme s’acceleri i „Un dia diferent » ens convida a tots – al menys – a picar de mans (de fet, en els seus concerts per aquesta acció també hi ha la cançò „Pica les mans“). I el millor és que tot això sembla molt natural, sense forçar l’alegria (per dir-ho d’alguna manera). No són els grans gests que formen aquest disc, sinó la simple joia de la música, fins i tot en les temes més aviat tristos com „Avui fa un dia clar“ o la cançò d’amor tímid „El teu regal“. Cadascuna de les seves cançons deixen més o menys, i sovint més que menys, la sensació d’estar content amb la vida i amb el món sencer. Aixímateix la cançò „Els Lladres“, l’únic tema que es pot acusar de ser de compromís, deixa de banda totes les teories de conspiració per afegir-se amb molta ironia a una Caravana de la Bona Sort.

Tots els que vulguin descobrir en Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort poden aprofitar el seu gran regal: la integralitat del disc es pot descarregar desde la pàgina web del grup, http://www.narcisperich.com/. Per un altre vespre d’estiu cobert d’estrelles i unes bones records de vacances en el cap.

Entrevista amb Cesk Freixas

Cesk, sé que el rock català i la Nova Cançó són molt populars a Catalunya. Hi ha altres gèneres importants?

Sí, actualment hi ha una escena de pop molt transcendental, que està aconseguint portar la música en català arreu del món, a nivell internacional.

Quina música fas tu? També Nova Cançó?

Sí, més o menys. Jo faig cançó d’autor. Podríem denominar el meu gènere com a cançó de protesta, o cançó reivindicativa.

Per què has decidit de fer música i per què cantes en català? És una decisió política?

Faig música perquè, per a mi, és una necessitat. Composar, escriure una cançó, és una manera de compartir, d’exposar unes històries i uns dubtes, i d’arrbar a conclusions de forma col·lectiva. Canto en català perquè és la meva llengua. La llengua amb la que he crescut i amb la que visc. Si hagués nascut en un altre lloc del planeta, cantaria en una altra llengua. No és cap decisió política; és una conseqüència geogràfica, simplement. Tot i que, evidentment, canta en catakà implica unes connotacions polítiques que comparteixo al 100%.

Que en penses del Catalanisme?

El catalanisme és la utilització política d’una ideologia que parteix de l’alliberament nacional dels Països Catalans. Jo no em sento catalanista. Em considero independentista i internacionalista, perquè crec que tots els pobles del món tenen el dret d’esdevenir pobles lliures.

Penses que en la música catalana hi ha un abús del nacionalisme o hi ha també cantants que estan d’acord amb la independència de Catalunya?

Actualment, la música en català s’ha normalitzat. Gaudeix de bona salut, perquè cada cop hi ha més espais i més possibilitats de difusió. Malgrat tot, no podem connectar música en català i nacionalisme. Seria erroni entendre que tota la música en català és música nacionalista. Perquè aquí cantem en català perquè és la nostra llengua. Hi ha molts cantants i grups que som independentistes. Però no tothom ho és.

De què parlen les teves cançons?

D’amor, de treball, de llibertat. De les quotidianitats, de la lluita per l’alliberament, de la lluita anticapitalista, de les relacions humanes.

Coneixes altres cantants de Nova Cançó? Pots explicar-me la historia i el missatge dels Cantants Nova Cançó?

Sí, en conec molts. L’Ovidi Montllor, per exemple. La Nova Cançó va ser un moviment polític i musical que va aparèixer als anys 60 per fer front a la dictadura feixista de Franco. Va servir per aglutinar molts sectors antifeixistes, i per evidenciar que la cultura era una eina necessària i imprescindible per crear un contrapoder popular a favor de les llibertats.

Gracies, Cesk!

Coses fantastiques

La vida és… no, no és bella, però… a vegades la vida és rara. Ja no recordo per què, però el 18 de setembre del 2003 vaig anar a l´Institut Cervantes per acudir a una lectura d´un autor que m´era completament desconegut i el llibre presentat no m´interessava gens. L´autor havia escrit fins llavors només llibres per a joves però en aquell moment ja havia publicat la seva primera novel-la. En la introducció de la lectura deien que a principis el llibre s’havia publicat a Espanya a l´estiu i ningú li havia fet molt cas  (tota Espanya a l’agost és de vacances), però que ara ja era molt conegut i venut.

A Alemanya les coses eren distintes. En la lectura que duia per títol „Barcelona en los años 50“ nomès s´havien presentat cinc o sis persones per veure l´autor. El seu nom: Carlos Ruiz Zafón. El preu de l´entrada: cinc euros.

barcelona

Cinc anys més tard: L´autor es presenta en Berlín una altra vegada el novembre del 2008 al cinema „Babylon Mitte“ en una gran sala per presentar la segona novel-la (que no m´ha agradat molt). Setmanes abans de l´esdeveniment les entrades ja estan esgotades: M´és impossible comprar-ne una. El nou preu de l´entrada: quinze euros. Una cosa rara però sorprenent.

Qué ha passat en aquells cinc anys?

El 7 d´octubre del 2003 l´autor és anomenat en el programa de televisió „Lesen“ (Llegir) de Elke Heidenreich. El vicecanceller alemany recomana el llibre: És el començament de la „Zafonmania“ a Alemanya. Després altres països van seguir. Les obres de Zafón es van traduir a més de trenta idiomes.

20482

La majoria de les històries del simpàtic autor barcelonès s’esdevenen, és clar, a Barcelona. Però és una Barcelona vella, gòtica que està plena de misteris que són coberts per una boira permanent. És una Barcelona fosca, amb teranyines, pluges, però, en la meva opinió, més bonica que avui.

Francesc-Catala-Roca

Encara que estem parlant de temps passats, ja existeix el „Zafónturista“ que visita Barcelona amb „L´ombra del vent“ com a guia:

http://www.youtube.com/watch?v=OE5cYCIgaIY

francesc catala-roca

Pel bonic disseny de les dues novel-les de Zafón també vaig descobrir un altre artista català: Francesc Català-Roca, un fotògraf (1922-1998) neorealista. Va ser també un dels millors documentalistes de la realitat de la postguerra espanyola. Les seves fotografies són molt commovedores i, al meu parer, molt, molt boniques.

francesc catala-roca

Francesc-Catala-Roca

Però tornem a Zafón. Actualment s´ha publicat a Alemanya „Der dunkle Wächter“ (El vigilant fosc) (En Espanya fa ja 14 anys que s´ha publicat!: „Las luces de septiembre“ (Les llums de setembre). És una cosa que m´estranya, perqué l´editorial „Fischer“  ha publicat l´ultim llibre de „La trilogía de la niebla“ (La trilogia de la boira) en comptes de publicar primer el primer llibre com cal (ja es va publicar una vegada el 1996 sense triomf a l´editorial dtv (Deutscher Taschenbuchverlag) i ja no està disponible. Una cosa ben estranya.

L´editorial „Insel“  al contrari fa poc va treure el llibre „Gaudí in Manhattan“ (Gaudí a Manhattan). Una altra cosa rara. Per què?podríeu demanar

Molt senzill. Perquè en la pàgina oficial espanyola de Zafón (en castellà) et pots descarregar la història completa gratis i t´estalvies 11 (!) euros. Bé, això sí, has d´entendre castellà. Aquí teniu l´enllaç:

http://www.carlosruizzafon.com/relatos.php

L´editorial „Suhrkamp“ ha publicat el llibre „Die Geschichtenerzähler: Neues und Unbekanntes von Allende bis Zafón“ (Els narradors: Noves històries d’Allende a Zafón). La història de Zafón  en aquest llibre („La mujer de vapor“/ La dona de vapor) també està disponible gratis en aquesta pàgina (I també música: http://www.carlosruizzafon.com/musica.php ). En la pàgina oficial alemanya de Zafón al contrari no en queda cap reastre. És una cosa de diners!!

Ah, i ja que estem parlant de diners i per a aquells que segueixen esperant: L´ombra del vent mai va ser duta a la pantalla. Per sort encara existeixen autors que valoren i volen als seus nadons, eh perdó, volia dir llibres, i no solament pensen en els diners. Aixó és una cosa rara per a alguns, per a mi és una cosa bonica saber que en aquest món miserable encara existeixen persones que saben estimar realment una cosa (i no permeten que ningú ho destrueixi).

l´ombra del vent

Bibliografia:

Castellà:

-Trílogia de la niebla:

1. El príncipe de la niebla (´93)

2. El palacio de la medianoche (´94)

3. Las luces de septiembre (´95)

-Marina (´99)

-La sombra del viento (2001)

-El juego del ángel (2008)

Català:

-La trilogia de la boira

1. El princep de la boira

2. El palau de la mitjanit

3. Les llums de setembre

-Marina

-L´ombra del vent

– El joc de l´angel

El trastorn des de dins

Una petita presentació del moviment d’estudiants iranià i els protestos a Teheràn fa deu anys

Els protestos de massa actuals a l’Iràn són els més grans des de 1979 però no els primers a l’estat diví. Fa deu anys, en juliol del 1999 els estudiants van atacar el sistema islàmic als carrers de la capital després d’un atac policial molt violent contra una residència d’estudiants la nit abans.

Què havia passat? Els estudiants van reunir al vespre per discutir una nova llei contra la llibertat de premsa i el tancament del diari crític “Salam”. Cridaven “Llibertat d’expressió per sempre!” surtint de la reunió. La mateixa nit la polícia, o millor els miliços-Hizbollah (que no tenen res a veure amb el Hizbollah libanès), va atacar la residència d’estudiants central del campus i destruir les habitacions i dormitoris.

Els protestos d’estudiants no van ser gaire nous a l’Iràn: ja a l’època del Xah hi havien manifestacions d’estudiants per destorbar els plans del govern dictadori i avui tenen una llarga tradició. Directament després la Revolució Islàmica al 1980 el nou règim va tancar totes les universitats del pais per por de l’oposició universitari. Encara que la “Revolució Cultural”, la depuració de la societat dels elements no islàmics, havia aturat tota la vida cultural iraniana per anys, els estudiants reuníen, es organitzaven sota terra i així van crear una mena d’institució politica, la universitat que encara avui és una plataforma politica importantíssima. L’escriptor i blogger Ali Xirasi fins i tot diu que el moviment d’estudiants a l’Iràn ocupa el paper que juguen els partits politics en altres països.

Als anys 90 el número d’estudiants va crèixer ràpidament. Durant les eleccions presidencials del 1997 tenien molta força i també gràcies als joves hi va guanyar Mohammad Khatamí, polític reformista i relativament liberal. Però com ell mateix formava part de l’èlit politic establert i perquè els poders del president iranià són prou limitats i no va complaure el que demanava el poble (no oblidem que el cap d’estat a l’Iràn no és el president sinó el líder religiós que té la última paraula en totes l’assumptes estatals). Tanmateix l’esperança per la democratització i lliberalització creixava i amb ella l’organització d’estudiants que desplaçava les seves reunions a l’espai públic per mobilitzar més gent. Peró el president Khatamí no els escoltava. L’atracament de la residència d’estudiants al matí del juliol de 1999 va ser un punt de canvi i els protestos es van desenvolupar a manifestacions de massa, més grans que mai. Era llavors quan van morir joves als carrers pel primer cop des de 1979. Els nombres oficials (!) parlen de 1600 estudiants detinguts, quatre morts i 400 ferits. El plan reformista de Khatamí que havia creat tanta esperança va fracassar.

L’imatge torna

Deu anys després, a l’estiu del 2009 tornen les imatges a les nostres pantalles: estudiants i gent jove que protesta contra el fraude electoral, contra la presidència de Mahmud Ahmadinejad no només a l’Iràn sinó per tot el planeta. La violència a Teheràn entre policia i estudiants no sembla humana – de nou mor gent, de nou estan atacades les residències d’estudiants on llancen els alumnes fora de les finestres per demonstrar la força de l’aparat estatal. L’única diferència entre 1999 i aquest any és que ara tota la societat iraniana esta mobilitzada i surt al carrer per manifestar. No només els estudiants. Tampoc no hi ha protestes només a la capital com abans, sinó a tot l’Iràn, sobre tot a les grans ciutats com Esfahàn, Xiràs, Tabriz i Mashad. És molt evident que el règim islàmic fundamental té problemes enormes de justificar el seu govern. Mai ha sigut obligat d’utilitzar tanta violència contra el seu mateix poble. També alguns d’els Ajatollahs més poderòsos, homes religiosos amb molta influència espiritual estan detenits per “blasfèmia” o “posar l’estat nació en perill”. Una dictadura que talla les seves arrels no pot sobreviure. Sembla una qüestió de temps fins que la República Islamica arribi al seu final.

Literatura:

Navid Kermani, ”Iran: Die Revolution der Kinder”, Beck Verlag, 2001

Shirin Ebadi, ”Mein Iran”, Blanvalet TB, 2007

La Cançó Catalana – una expressió politica?

“No amaguis la llengua”

(Cesk Freixas)

Cada cop que penso, cada cop que parlo,

cada cop que escric ho faig en català.

Cada somriure, cada mirada,

cada cop que estimo ho faig en català.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,

o ara o mai, independència o mort…

No amaguis la llengua, no siguis covard,

la cultura encara és viva, no la podem matar…

Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,

i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.

Cada somriure, cada mirada,

cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.

S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,

o ara o mai, independència o mort…

No amaguis la llengua, no siguis covard,

la cultura encara és viva, no la podem matar…

„I quin mal faig si dic que sóc independentista,

si jo de mal no en sé fer…

I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,

i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,

i si canto els himnes de les nostres esperances,

fins el da que toquem amb les nostres mans

la nostra absoluta llibertat, i més…

I quin mal faig si dic que vull la independència?“

______________________________________________

La cançó „No amaguis la llengua“ de Nik Freixas mostra bé que la música catalana sempre ha tingut una expressió molt politica. Avui els cantants Cesk Freixas i Pau Alabajos lluiten per una Catalunya independent. Amb això ells han prosseguit allò que va començar a la dècada dels 60: La tradició de la Nova Cançó. Com la cançó de Freixas, la música de Lluis Llach, Raimon i els Setze Jutges tenia també dues dimensions: la música i la politica.

La història de la Nova Cançó

En 1959 Lluís Serrahima va escriure un article sobre la música cantada en català: “Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […] Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‚chansoniers‘ que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? […] Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem.”

Aquest article significa l’indici del moviment músical català de la Nova Cançó. Per comprende l’exigència de Serrahima hem de veure que en aquesta època hi havia una repressió molt forta de la cultura catalana. És l’època de l’ocupació de Franco que va impedir la normalitat de la llengua catalana. Però des de la dècada dels 50, la situació va començar també a canviar. Amb l’admissió de l’Estat franquista a les Nacions Unides, el règim va ser obligat a corregir la seva política a Catalunya.

Els Cantants de la primera onada:

A principis dels seixanta, van aparèixer algunes iniciatives culturals de primera línia com la Nova Cançó. L’any 1956 un grup a l’entorn de Lluís Serrahima va escriure cançons en català. Tres anys més tarda el cantant Raimon va donar forma a la seva primera cançó: „Al Vent“. En 1961 Miquel Porter i Moix va fondar Els Setze Jutges amb els músics a l’entorn de Serrahima. Els Setze Jutges va ser el primer grup català sota la dictadura de Franco i va tenir molt d’èxit. Altres cantants importants que van participar en el grup són Lluís Llach i Joan Manuel Serrat.

Una altra data molt importanta va ser el 19 de desembre de 1961: Hi va haver la sessió La Poesia de la Nova Cançó on van cantar Porter i Josep Maria Espinàs que va ser el neixement de la paraula „Nova Cançó“. En Maig 1962 es va posar a la venda el primer disc de Nova Cançó: Espinàs canta Brassens.


La música:

La música és inspirada per el Cançó Françesa i el Folk Americà. Per aixó les cançons de Llach i Raimon s’assemblen molt a a la música de Peter Seeger, Georges Moustaki, George Brassens i Joan Baez. Com els cantants del Folk anglès, els músics catalans utilitzen com instruments la guitarra, el violí, la trompeta i el piano. La Nova Cançó coneix dues classes, la cançó i la balada.

L’Objectiu del Moviment:

Des del principi el gènere musical de la Nova Cançó va ser molt politic. A la dècada de 60 la música va ser una reacció contra l’ocupació franquista de Catalunya. Els músics d‘Els Setze Jutges van voler impulsar una cançó cantada en català als Països Catalans i també reivindicar en català la música popular d’arrels anglosaxones. Amb la música han pogut denunciar les injusticíes de Franco al món. A més els músics han volgut crear una expressió nova de la identitat catalana i col·lectiva i també vèncer les constitucions socials i polítiquess.

El Rock Català i la Cançó Contemporània

„Sóc Independista“ és la frase preferida de Cesk Freixas, la puny el seu senyal. El jove cantant vol continuar la lluita amb les mateixes armes com Llach i Raimon: la música. Avui parlem de “Rock Català” quan parlem de la música contemporània. El Rock Català significa tota la música cantada en català des de la dècada de 90. Hi conviuen molts estils: Ska, Rock, Folk, Pop i també hi ha la mùsica folklòrica a la tradició de la Nova Cançó.

A les seves cançons Freixas lliga molts estils diferents: la rumba catalana, el rock i el folk. Neix a San Pere de Riudebitlles, la seva carrera musical va comencar el 2004. D’aleshores ençà va fer música acústica amb la seva guitarra que és l’instrument més important en les seves cancons.

La música de Freixas i també de Pau Alabajos doncs és molt moderna pero igualment recorda a la música dels 60. Pero les paraules són més radicals: Reclamen la independència de Catalunya i l’autonomia lingüstíca i cultural. Amb aquestes exigències Alabajos i Freixas s’acosten al moviment del Catalanisme que reclamen també  l’independència dels Països Catalans.

Crítica:

M’agrada la música de la Nova Cançó però tinc problemes amb la ideologia del Catalanisme que es troba a la música de Freixas i Alabajos. Un resultat d’aquesta ideologia pot ser la discriminació d’altres cultures i llengües. Mirem per exemple el cantant Joan Manuel Serrat. En Manuel ha cantat en castellà i ha tingut moltes problemes: La seva decisió es va interpretar com una traïció als principis naturals del col·lectiu de practicar el monolingüisme com a resistència a les adversitats imposades per la dictadura. A causa d’aquesta reacció Serrat ha deixat Catalunya per viure en Argentina. L’exemple de Joan Manuel Serrat doncs mostra bé que és dificil i perillós de crear una identitat col·lectiva.

Del Catalanisme pot també resultar el Xovinisme que és un Nacionalisme molt fort. La condició per aquesta ideologia pot ser una repressió d’una cultura com a Catalunya. Els radicals poden reclamar venjança de l’ocupació castellana i utilizar el moviment per als seus interessos. Un exemple de Xovinisme és Alemanya després de la primera guerra mundial i tothom conneix el resultat d’aquesta època.

Estic d’accord, però, amb el fet que la història catalana és molt difícil però opino que avui ningú amenaça la cultura catalana i que ella és reconeguda a Espanya i també al món. Dubto si encara és tan necessari de lluitar.

Mirada concentrada a fora

„Que farem en aquestes dies de primavera, que ara venen ràpidament?“
No ho saps. Però allà està tot.
Una petita finestra emmarca el món. Amb calamitat també t´emmarca. El teu món petit.
Dempeus vaig estar a la finestra, Ana María. Ara siguis a peu dret, encara, en una finestra en Madrid. Tu ets una obra d´art, Ana, María, … destruible, innocent, però allà siguis a peu dret. El món es calamitós…
Peró allà, veus aquella illa?… L´anhel, la mar.
La mar! Saps el que vull dir.
I aquí, a l´interior, la pena. Però esperarem. Aquí estem a peu dret. I els varius ens derrotaran.
„Qué hauria de fer?“ demana Kant.
I també Kafka.
Kafka mira des d´una finestra.
Io, nosaltres mirem des d´una finestra. També tu, Ana.
I qué hauriem de fer?
Contemplem el món. Al home vell amb l´ombra, a la nena petita.

Entra una noia al bar

Entra una noia al bar. No ens veu i es seu derrere d’el meu amic que continua de parlar sense notar-la. Ella posa el seu abric a la cadira de sa costat i demana una cosa que no puc comprendre. Entre el soroll que hi ha en aquest bar de la Plaça de la Vila tot que puc entendre són els mots del meu amic que surten de la seva boca. M’obstrueix la vista a la noia. Em pregunto si està sola o si espera algu. I si espera algu – qui és? Entraría aviat al bar com ella ho ha fet fa alguns minuts. Serà noi o noia? Xicot o amiga? Les meves ideas formen un raonament llunyà d’aquí. Miro aquesta noia rosa del jersei vermell, asseguda a la vora de la finestra on es veu les nens que juguen amb pilotes i gossos sota el campanari.

“Ei, què mires? M’escoltes o què?!” – “No res. Què has dit?”

El cambrer li porta un café amb un got d’aigua i ella obre un llibre. Comença a llegir. Així passa el temps. Mon amic ja s’axeica i es posa la jaqueta. Te coses de fer i s’en va amb pressa. “Ens veiem demà”, em diu. “Fins demà”, li responc. Em quedo al bar, demano una tercera o cuarta birra i miro el cambrer que acaba de plegar com es seu al costat de la noia. Ella deixa el seu llibre sobre la taula. Es coneixen. Es coneixen bé. Cau la nit i es buida el bar una miqueta. Demà és dilluns i avui la gent no surt. Ara entenc unes paraules seves i intento de no escoltar evidentment. Parlen d’una manera oberta i lliure. Són molt més que només amics, els dos. Parlen castellà. Ell madrilenc, ella sueca o danesa, no sé. Prou baltica. Fan manetes i no l’amaguen. L’escandinava baixa el cap i ell xiuxiueja a la seva orella. Es lleven sense prendre la roba. Deixen les begudes i el llibre a la taula i surten. Fora devant la porta ell li passa un paquet de cigarretes a la noia que n’agafa una i el posa a la bossa dels seus texans. Se l’encen ella mateix i s’en van. Ja no els veig al marc de la finestra, pago les meves birres, passo la taula amb els seus abrics, les tasses mitg plenes i el llibre i vaig a casa ràpidament abans que tornin.

Die Stimmen des Flusses

Hola,

la setmana passada va haver-hi la presentació a Berlín de la traducció alemanya del llibre Senyoria de Jaume Cabré. Ja sabeu que J. Cabré és un dels autors actuals de més èxit a les nostres contrades i també a l’estranger. A Alemanya és tot un autèntic fenomen de vendes. I certament és un autor de lectura molt recomanable.

Les veus del Pamano (en alemany Die Stimmen des Flusses) és una novel·la seva que recentment ha estat portada al cinema. Aquí podeu trobar informació sobre el llibre (en alemany) i a sota us poso els vídeos. Viel Spaß dabei!

Les veus del Pamano – Capítol 1

Les veus del Pamano – capítol 2

Entre llibres catalans a París

Una entrevista amb Laura Sahun – per M. Kern

El centre dels estudis catalans... No, no, és broma, això es el Centre Pompidou que és molt a prop.

El centre dels estudis catalans… No, no; és broma. Això és el Centre Pompidou que hi ha molt a prop.

Quan em desperto a París, en un pis de 17 metres quadrats, sense gaire llum, em venen algunes vegades idees molt rares. Un divendres, per exemple, em vaig llevar d’hora i vaig pensar que tenia ganes de fer una entrevista – però a qui? La solució no va trigar gaire a aparèixer: com que sabia que aquest blog en català existeix, vaig pensar que seria una bona idea fer una entrevista,  ja conec algunes persones que parlen català aquí.

El barrí del Marais amaga en un dels carrers estrets un edifici que data del segle XVII. Entrant es passa per una mena de recepció improvisada. A la tarda, hi ha un home que estudia per tocar la trompeta. Si hi passes per anar a l’ascensor, para immediatament de tocar-la i t’observa amb una mirada plena de dubte i curiositat. L’ascensor sembla el més estret del món I tanmateix deu poder transportar més d’una persona, el que també deu ser possible, certament, si els passatgers no respiren. En el quart pis es troba la secretaria i el despatx de la directora. En el tercer, hi ha l’única sala de curs i la sala dels professors on també tenen lloc algunes classes. Però encara és massa d’hora per la classe de Thème (traducció francès-català). Vaig venir aviat per acabar abans una entrevista particular, al segon pis. Sortint del ascensor, arribo a la biblioteca catalana. Aquest és el lloc de treball de la Laura Sahun, una dona simpàtica amb rinxols rossos i muntura d’ulleres negra. En el moment de la meva arribada, estava acomiadant una exestudiant del institut que va esdevenir una amiga d’ella. Quan li vaig demanar si tenia ganes de fer una entrevista amb mi, estava sorpresa i em va recomanar de fer-ho amb la Mònica Güell, la directora del centre. Però això ja ho faré en una altra ocasió. En aquest dia m’estimava més parlar amb una persona que veig més freqüentment que la directora, la bibliotecària – que, de fet, va ser molt interessant i agradable. Vaig començar l’entrevista amb les preguntes d’introducció que no és una sorpresa.

La Laura Sahun a son lloc de treball

La Laura Sahun al seu lloc de treball.

Jo: Llavors, ja sé que et dius Laura Sahun i vius ara aquí a París. Però d’on ets?

Laura Sahun (L.S.): De Barcelona.

Jo: Ah sí? Així doncs no és un misteri que parlis català…

L.S.: No, no… (Pausa. Fins aquí l’entrevista no sembla molt professional, cosa que és d’estranyar ja que no tinc cap experiència perque no sóc un professional.)

Jo: Perquè vas marxar de Barcelona per anar a París?

L.S.: Per raons sentimentals. El meu marit és un català instal.lat a França des que fa fer l’Erasmus a París. Vaig conèixer en Roger en un poble dels Pirineus, a la frontera entre Catalunya i la França. Aleshores era el meu xicot, és clar. Després, vaig venir a París per viure amb ell. I… sí, és per aixó que sóc aquí.

Jo: I no tens cap problema amb la vida aquí a París? Et va costar gaire de viure en un altre país?

L.S.: Ara tot està força bé. Però és veritat que em va costar molt viure aquí al principi. Quan vaig arribar ara fa cinc anys a París, no sabia parlar el francès. Bé, després d’una mica de temps vaig arribar a entendre’l i això no em va costar gaire, però el que va ser molt dificil era aprendre a parlar-lo. No ho sé, però probablement per a tu també és el més dificil?

Jo: Sí. tens raó. Al principi, cal tenir temps per trobar les paraules i formular les frases…

L.S.: Exacte. Calia fer molts esforços… A més a més, París és lluny de casa i vaig tenir dificultats al principi de viure en la cultura francesa. Però el més dificil va ser aprendre la llengua, això sí.

Jo: I el treball a la biblioteca: Com vas trobar aquesta feina?

L.S.: Al principi, vaig treballar al Centre d’Information Jeunesse a prop de la Tour Eiffel. De tota manera, vaig guardar el contacte amb un professor de la Universitat de Barcelona que sabia que el Centre d’Études Catalanes de Paris buscava una bibliotecària. Així doncs, vaig enviar el meu curriculum a la Sorbona i em van contractar. Va ser més aviat senzill.

Jo: Però no vas treballar abans com bibliotecaria? No vas estudiar una carrera de… (em faltava la paraula) gestió de biblioteques?

L.S.: Sí, sí, i tant! A Barcelona, vaig estudiar història i després gestió de biblioteques. Allà vaig treballar en diverses biblioteques, sobretot en biblioteques a la universitat, per exemple de Filosofia i Història. Vaig també treballar a la biblioteca del British Council de Barcelona.

Jo: Per això tens molta experiència… Però què t’agrada més a la feina? Aquí deus tenir un treball més aviat relaxat perquè no hi ha molta gent que arriba… (De fet, en tot el temps que vam parlar, ningú va venir a la biblioteca excepte la Marta Martinez Valls, la secretària, i el Marc Colell, un dels meus professors.)

L.S.: No, és veritat. No hi ha tanta gent com en les altres biblioteques on vaig treballar, però aixó no vol dir que no hi hagi ningú. I aixó també és un avantatge. D’aquesta manera entres més en contacte amb els estudiants que busquen un llibre. De fet, pots crear el que es diu en francès « des liens » (enllaços) amb la gent. I en aquestes situacions el més interessant és veure de quina manera els estudiants tracten la teva cultura, en aquest cas la cultura catalana. M’agrada molt veure la gent que s’interessa a la meva cultura.

DSC_1155

El Centre dels estudis catalans.

Jo: Tot i que no arriba molta gent aquí, hi ha també molts llibres aquí, no? Quants hi són?

L.S.: Tenim més de 13.000 volums a la biblioteca i tenim una mica de tot. Sobretot obres de la literatura catalana, és clar, però hi ha també llibres de l’art, d’història, de ciències…

Jo: I com és que hi ha tants llibres en català aquí a París?

L.S.: El fons inicial de la biblioteca el va ofrir Francesc Cambó, un home polític molt conegut, a la Sorbona, més exactament a «L’Institut National de l’Histoire de l’Art et Archeologie» de la Sorbona perquè en aquest temps – va ser a la meitat del segle XX – no existia el Centre d’études catalanes. Però la majoria de la donació és avui en l’arxiu perquè els llibres són vells i molt fràgils.

Jo: I amb tots aquests llibres sempre al teu voltant, cal que siguis una apassionada dels llibres. Quins t’agraden més?

L.S.: A veure… (Pausa.) M’agraden llibres molt diferents. D’una banda, hi ha els clàssics, això vol dir per exemple Mercè Rodoreda, sobretot «El Mirall trencat». I d’una altra banda hi ha la literatura actual com les obres de Quim Monzó… i a més, llegeixo molt les novetats de la literatura catalana. Però també té un efecte positiu en la feina aquí, a la biblioteca: estàs sempre ben informat de les novetats.

Jo: D’aquesta manera, et trobes més integrada a la cultura catalana o de la cultura francesa?

L.S.: Penso que – com que treballo aquí al Centre – em sento més vinculada a la cultura catalana. També sóc membre del Casal de Català a Paris. I a més a més, és normal si tu ets lluny de casa voler saber que és el que passa allà, no? Però no vull dir que no m’interessa la cultura francesa. Només puc dir amb seguretat que ara, amb la meva feina, sóc molt més receptiva a Catalunya i la seva cultura que el vaig ser quan era a Barcelona. I també per les diferències entre les cultures.

Jo: A tu què t’agrada més de les dues cultures? Què és el més especial?

L.S.: La cultura catalana… té ganes de reinventar-se. Això és el que m’agrada. La cultura es  qüestiona continuament cosa que és apassionant. Busca sempre noves maneres d’expressar-se. I també hi ha aquesta locució de «seny i rauxa». Saps que vol dir això?

Jo: Doncs, no exactament. La segona paraula és «rauxa» ? (Li vaig ensenyar com ho vaig escriure)

L.S.: Sí, és això. O no? No estic segur en aquest moment. Espera! (Va buscar en un diccionari.) Sí, rauxa… Doncs bé, les dues paraules descriuen una mica el pensament en la cultura catalana. Hi ha la banda del seny, de la reflexió – una mica com la gent també parla dels alemanys – …

Jo: Ah sí! (Vaig somriure i pensar quan aquest cliché fals disaparèixerà.)

L.S.: I hi ha també la banda de la rauxa: de la festa, dels colors, de les sensacions. Sí, això m’agrada també.

Jo: I en la cultura francesa, que t’agrada a tu?

L.S.: Ui, hi ha tantes coses. La cultura és enorme. És una mica la font d’origen d’aquest país, la cultura… Per a mi, la cultura francesa vol dir sobretot el seu patrimoni, els francesos estan molt orgullosos de la seva cultura. (Pausa.) Però és positiu! Vol dir que són molt bons ambaixadors de la cultura.

Jo: La meva ultima pregunta va una mica també en aquest sentit. En la meva classe de Version (traducció català-francès) vam traduir un tros de la peça de teatre «Salamandra» de Josep Maria Benet i Jomet. En aquesta obra, un dels personatges diu que el català és un « fenòmen en vies d’extinció ». Penses tu també que el català està amenaçat ?

L.S. : Aquesta és una pregunta dificil. Diguéssim que el català té sobretot un problema a l’interior : Tenim una cultura milenària però d’alguna manera no ens ho creiem… A Barcelona hi ha també el problema que la nova immigració pot viure sense català. No vull dir que la immigració sigui una amenaça, només que hi ha força gent que parla en castellà únicament i que no utilitzen  la llengua catalana. Però no obstant això, tinc una esperança : Quan veig aquí la gent que s’interessa a la cultura catalana, que vol aprendre la llengua, gent com tu, que és estrangera i vol aprendre, penso que el català no està tan amenaçat. A més a més, hi ha moltes pàgines web i blogs a l’Internet en català, el català té importancià allà. I per això el problema del català potser és més aviat el pessimisme dels catalans que veuen a tot arreu una llengua « en vies d’extinció ».

Amb aquesta savia conclusió  va acabar la meva primera entrevista i començar la classe de Thème amb en Marc Colell. Aquesta classe també és una contribució per a una llengua catalana que es qüestiona, que té ganes de reinventar-se i no en té gaires de desaparèixer.

Tres quadres, tres històries

Aquí teniu aquestes imatges. Són de tres artistes catalans ben coneguts: Ramon Casas, Montserrat Gudiol i Salvador Dalí respectivament. Cal que escriviu una història a partir d’una d’aquestes imatges. L’estil és lliure, el punt de vista de la narració també. Només cal que us deixeu inspirar i endur per la imaginació.

Molt d’èxit!

Tàndem (Ramon Casas)

Montserrat GudiolNoia a la finestra (Salvador Dalí)