Berlín és una ciutat prou discutida, probablement la ciutat més discutida de tota Alemanya o bé una de les més discutides d’Europa sencera. Durant dècades el símbol del planeta separat, de fronteres tancades, de la guerra freda ara s’ha convertit en un lloc força diferent – i com jo trobo paradoxalment – ha acabat sent com és gràcies a la seva història tant obscura.
Berlín a primera vista no és una ciutat molt bella comparada amb altres capitals europees. No té res d’idíl·lic com París, no té monuments antics com Roma, tampoc no té un pont medieval com Praga ni un castell o palaus imperials com Viena. Ni té bona cuina local, gairebé tota la seva arquitectura de postguerra em sembla un insult estètic que ocupa massa espai en totes les dues parts de la ciutat (encara que hi hagi poques excepcions com per exemple el Kulturforum dels anys seixanta o l’actual Karl-Marx-Allee dels cinquanta). A més, veig Berlín massa ampla i de vegades pareix buida o quasi morta, vull dir que no sembla pas pròpiament urbana. I la seva situació geogràfica amb l’hivern més dur de tot el país tampoc no pot atreure la gent. En breu: la capital alemanya no té bellesa o atmòsfera cosmopòlita evident que sigui fàcil de trobar per a gent que no la coneix bé. Per cert, considero el seu èxit turístic artificial, comercial i barat. El gran número de visitants turístics no fa de Berlín un lloc més interessant. Sinó ben bé al contrari.
Sigui com sigui, dic que Berlín és una metropoli internacional molt recomanable. Els projectes culturals són incomptables, l’oferta enorme per a tots els gustos. La seva cara està sempre canviant. Construeixen nous edificis, barris sencers, s’enderroquen els d’abans per reomplir els forats amb arquitectura nova, tanquen i obren bars, restaurants, cafeteries i botigues. Corre i sempre segueix corrent aquesta ciutat. Per això no la trobo mai avorrida. Després de la caiguda del mur, la fi del comunisme europeu i la reunificació alemanya Berlín era un experiment. No només l’experiment de traslladar la capital de Bonn al riu Spree sinó també un experiment cultural i social. Entusiastes eren, per exemple, els temps dels noranta i la gent volia convertir Berlín en una mena de ciutat utòpica, em sembla. Es quan van començar els grans plans urbanístics: el nou centre entre Spreebogen i Landwehrkanal, les noves estacions de ferrocarril, els nous edificis representatius monumentals (més gran que el Palau d’Élysée a França). Gràcies als comunistes ja hi havia una torre de tres-cents metres. Perquè si no, n’estic segur, l’hauríen construïda també en aquells dies d’entusiasme. Naturalment Berlín va treure profit de tot això. Va rebre diners, va poder perfeccionar el seu sistema de transport públic i fins i tot construir un nou aéroport perquè “no pot ser que la capital tingui un aeròdrom com el de Paderborn o Frankfurt/Hahn”. Però aquestes superficialitats no m’impressionen molt. Clar – jo també estava il·lusionat pel sentiment urbà i el nou monumentalisme que havia creat la Republica de Berlín dins la seva nova capital. Quan vaig ser aquí per primer cop fa gairebé uns deu anys m’adonava que no sabia que una ciutat així existia a Alemanya. Colònia o Hamburg eren les ciutats alemanyes més grans que havia conegut fins aleshores i ni gosava de comparar-les amb Londres o París. Estava molt sorprès! En aquella època encara no pensava que allò especial de Berlín no era el seu tamany o els carrers amples. Per a mi tot semblava molt fàcil. Cec que per aquesta primera impressió vaig decidir inmediatament de viure-hi i de traslladar-m’hi el més aviat possible. Després, ràpidament, vaig comprendre que Berlín era especial per la seva actitud – la forma de viure i la llibertat a tots els nivells de la vida quotidiana i també no quotidiana. Els barris tant diferents que semblen ciutats pròpies, els grans parcs, boscos i el verd per tot arreu. Que al carrer puguis anar vestit com vulguis, que els nens juguin a la mateixa vorera on treballen les prostitutes, que els clubs turcs siguin al costat de les discoteques gays, que una botiga Armani es trobi davant d’un segona mà. Berlín té els avantatges d’una “Weltstadt” de debò per les institucions que hi ha, les possibilitats que ofereix o l’anonimitat que t’ofereix, però també té les cares boniques del món „rural“ com el verd, la tranquil·litat de les seves places del barri, la pau dels seus patis interiors i la cafeteria o el supermercat petit on et coneixen.
Alexander Ossia
Die