(Cesk Freixas)
Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort…
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar…
Cada puny alçat dibuixa en l´aire un camí de llibertat,
i mentrestant, si el mur cau, podem seguir avançant.
Cada somriure, cada mirada,
cada volta odiada és un motiu per tirar endavant.
S´ofeguen les veus, oxigen o no puc més,
o ara o mai, independència o mort…
No amaguis la llengua, no siguis covard,
la cultura encara és viva, no la podem matar…
„I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer…
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el da que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més…
I quin mal faig si dic que vull la independència?“
______________________________________________
La cançó „No amaguis la llengua“ de Nik Freixas mostra bé que la música catalana sempre ha tingut una expressió molt politica. Avui els cantants Cesk Freixas i Pau Alabajos lluiten per una Catalunya independent. Amb això ells han prosseguit allò que va començar a la dècada dels 60: La tradició de la Nova Cançó. Com la cançó de Freixas, la música de Lluis Llach, Raimon i els Setze Jutges tenia també dues dimensions: la música i la politica.
La història de la Nova Cançó
En 1959 Lluís Serrahima va escriure un article sobre la música cantada en català: “Hem de cantar cançons però nostres i fetes ara […] és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres, a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes, privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva […] Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre […] Què fan els músics que ara són joves? […] Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els ‚chansoniers‘ que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? […] Però, no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem.”
Aquest article significa l’indici del moviment músical català de la Nova Cançó. Per comprende l’exigència de Serrahima hem de veure que en aquesta època hi havia una repressió molt forta de la cultura catalana. És l’època de l’ocupació de Franco que va impedir la normalitat de la llengua catalana. Però des de la dècada dels 50, la situació va començar també a canviar. Amb l’admissió de l’Estat franquista a les Nacions Unides, el règim va ser obligat a corregir la seva política a Catalunya.
Els Cantants de la primera onada:
A principis dels seixanta, van aparèixer algunes iniciatives culturals de primera línia com la Nova Cançó. L’any 1956 un grup a l’entorn de Lluís Serrahima va escriure cançons en català. Tres anys més tarda el cantant Raimon va donar forma a la seva primera cançó: „Al Vent“. En 1961 Miquel Porter i Moix va fondar Els Setze Jutges amb els músics a l’entorn de Serrahima. Els Setze Jutges va ser el primer grup català sota la dictadura de Franco i va tenir molt d’èxit. Altres cantants importants que van participar en el grup són Lluís Llach i Joan Manuel Serrat.
Una altra data molt importanta va ser el 19 de desembre de 1961: Hi va haver la sessió La Poesia de la Nova Cançó on van cantar Porter i Josep Maria Espinàs que va ser el neixement de la paraula „Nova Cançó“. En Maig 1962 es va posar a la venda el primer disc de Nova Cançó: Espinàs canta Brassens.
La música:
La música és inspirada per el Cançó Françesa i el Folk Americà. Per aixó les cançons de Llach i Raimon s’assemblen molt a a la música de Peter Seeger, Georges Moustaki, George Brassens i Joan Baez. Com els cantants del Folk anglès, els músics catalans utilitzen com instruments la guitarra, el violí, la trompeta i el piano. La Nova Cançó coneix dues classes, la cançó i la balada.
L’Objectiu del Moviment:
Des del principi el gènere musical de la Nova Cançó va ser molt politic. A la dècada de 60 la música va ser una reacció contra l’ocupació franquista de Catalunya. Els músics d‘Els Setze Jutges van voler impulsar una cançó cantada en català als Països Catalans i també reivindicar en català la música popular d’arrels anglosaxones. Amb la música han pogut denunciar les injusticíes de Franco al món. A més els músics han volgut crear una expressió nova de la identitat catalana i col·lectiva i també vèncer les constitucions socials i polítiquess.
El Rock Català i la Cançó Contemporània
„Sóc Independista“ és la frase preferida de Cesk Freixas, la puny el seu senyal. El jove cantant vol continuar la lluita amb les mateixes armes com Llach i Raimon: la música. Avui parlem de “Rock Català” quan parlem de la música contemporània. El Rock Català significa tota la música cantada en català des de la dècada de 90. Hi conviuen molts estils: Ska, Rock, Folk, Pop i també hi ha la mùsica folklòrica a la tradició de la Nova Cançó.
A les seves cançons Freixas lliga molts estils diferents: la rumba catalana, el rock i el folk. Neix a San Pere de Riudebitlles, la seva carrera musical va comencar el 2004. D’aleshores ençà va fer música acústica amb la seva guitarra que és l’instrument més important en les seves cancons.
La música de Freixas i també de Pau Alabajos doncs és molt moderna pero igualment recorda a la música dels 60. Pero les paraules són més radicals: Reclamen la independència de Catalunya i l’autonomia lingüstíca i cultural. Amb aquestes exigències Alabajos i Freixas s’acosten al moviment del Catalanisme que reclamen també l’independència dels Països Catalans.
Crítica:
M’agrada la música de la Nova Cançó però tinc problemes amb la ideologia del Catalanisme que es troba a la música de Freixas i Alabajos. Un resultat d’aquesta ideologia pot ser la discriminació d’altres cultures i llengües. Mirem per exemple el cantant Joan Manuel Serrat. En Manuel ha cantat en castellà i ha tingut moltes problemes: La seva decisió es va interpretar com una traïció als principis naturals del col·lectiu de practicar el monolingüisme com a resistència a les adversitats imposades per la dictadura. A causa d’aquesta reacció Serrat ha deixat Catalunya per viure en Argentina. L’exemple de Joan Manuel Serrat doncs mostra bé que és dificil i perillós de crear una identitat col·lectiva.
Del Catalanisme pot també resultar el Xovinisme que és un Nacionalisme molt fort. La condició per aquesta ideologia pot ser una repressió d’una cultura com a Catalunya. Els radicals poden reclamar venjança de l’ocupació castellana i utilizar el moviment per als seus interessos. Un exemple de Xovinisme és Alemanya després de la primera guerra mundial i tothom conneix el resultat d’aquesta època.
Estic d’accord, però, amb el fet que la història catalana és molt difícil però opino que avui ningú amenaça la cultura catalana i que ella és reconeguda a Espanya i també al món. Dubto si encara és tan necessari de lluitar.
Tags: cançó en català, cesk freixas, independentisme, llach, nova cançó, pau alabajos, política, rock català, serrat
Die
Am 18. Februar 2010 um 22:06 Uhr
Ei Lukas!
M’agrada el teu article. També penso que els cantautors com Pau Alabajos dramatitzen la situació actual del món català i que algunes vegades semblen massa forts en els seus exigències. Però, al contrari del que tu vas escriure, el perill del xovinisme em sembla molt lluny dels països catalans. En la música de Pau Alabajos es reflecteix el pensament d’una cultura oprimida per bastant de temps que ara té l’oportunitat de llibertar-se de les últimes (espero) empremtes d’una dictatura faxista que va prohibir l’expressió de la cultura catalana. És com això que cal entendre aquest moviment polític en la música catalana i no com un indici d’un nacionalisme català imperialista.
A més a més, em sembla que aquestes veus en la música catalana no tradueixen els pensaments de tot un país. Més aviat és la critica de la part radical de la populació que exigeix una lluita i la independència absoluta – no ho sé, això és al menys la meva impressió. Per tant, no penso que cal témer un imperialisme català.
Després de la segona lectura, la fi del teu text em sorpren una mica: Què vols dir si dubtes si és necessari de lluitar? Si penses que el activisme polític no té gaire importància per a tu, no ho vull criticar gens, és una manera de veure i també per a mi no està molt interessant. Però si opines que tot el paisatge de la música catalanà no té interès i que la música catalana està superflua, no estic d’acord: Primer, cada cultura necessita una expressió ben viva, si no, està en via de desaparició. Segon, la música catalana no està composada només de cançons polítiques, hi ha fins i tot molt bones cançons d’en Pau Alabajos que no parlen de la política (Sil·labes de vidre per exemple). No obstant això, diria que són cançons de protesta perquè el fet d’utilitzar una llengua d’una minoritat és per se una mena de rebel·lió. Perquè, tot i que hi hagi gairebé 10 millions de catalanoparlants, cal reconèixer que està una llengua d’una minoritat.
Tanmateix, un article molt informatiu i interessant. Records de París,
Matthias
Am 22. Februar 2010 um 15:13 Uhr
Ei Lukas!
(Espero que el meu comentari no sortirà dues vegades… Hi havia un problema de pujar el comentari, em sembla.)
M’agrada el teu article. També penso que els cantautors com Pau Alabajos dramatitzen la situació actual del món català i que algunes vegades semblen massa forts en els seus exigències. Però, al contrari del que tu vas escriure, el perill del xovinisme em sembla molt lluny dels països catalans. En la música de Pau Alabajos es reflecteix el pensament d’una cultura oprimida per bastant de temps que ara té l’oportunitat de llibertar-se de les últimes (espero) empremtes d’una dictatura faxista que va prohibir l’expressió de la cultura catalana. És com això que cal entendre aquest moviment polític en la música catalana i no com un indici d’un nacionalisme català imperialista.
A més a més, em sembla que aquestes veus en la música catalana no tradueixen els pensaments de tot un país. Més aviat és la critica de la part radical de la populació que exigeix una lluita i la independència absoluta – no ho sé, això és al menys la meva impressió. Per tant, no penso que cal témer un imperialisme català.
Després de la segona lectura, la fi del teu text em sorpren una mica: Què vols dir si dubtes si és necessari de lluitar? Si penses que el activisme polític no té gaire importància per a tu, no ho vull criticar gens, és una manera de veure i també per a mi no està molt interessant. Però si opines que tot el paisatge de la música catalanà no té interès i que la música catalana està superflua, no estic d’acord: Primer, cada cultura necessita una expressió ben viva, si no, està en via de desaparició. Segon, la música catalana no està composada només de cançons polítiques, hi ha fins i tot molt bones cançons d’en Pau Alabajos que no parlen de la política (Sil·labes de vidre per exemple). No obstant això, diria que són cançons de protesta perquè el fet d’utilitzar una llengua d’una minoritat és per se una mena de rebel·lió. Perquè, tot i que hi hagi gairebé 10 millions de catalanoparlants, cal reconèixer que està una llengua d’una minoritat.
Tanmateix, un article molt informatiu i interessant. Records de París,
Matthias