Una petita presentació del moviment d’estudiants iranià i els protestos a Teheràn fa deu anys
Els protestos de massa actuals a l’Iràn són els més grans des de 1979 però no els primers a l’estat diví. Fa deu anys, en juliol del 1999 els estudiants van atacar el sistema islàmic als carrers de la capital després d’un atac policial molt violent contra una residència d’estudiants la nit abans.
Què havia passat? Els estudiants van reunir al vespre per discutir una nova llei contra la llibertat de premsa i el tancament del diari crític “Salam”. Cridaven “Llibertat d’expressió per sempre!” surtint de la reunió. La mateixa nit la polícia, o millor els miliços-Hizbollah (que no tenen res a veure amb el Hizbollah libanès), va atacar la residència d’estudiants central del campus i destruir les habitacions i dormitoris.
Els protestos d’estudiants no van ser gaire nous a l’Iràn: ja a l’època del Xah hi havien manifestacions d’estudiants per destorbar els plans del govern dictadori i avui tenen una llarga tradició. Directament després la Revolució Islàmica al 1980 el nou règim va tancar totes les universitats del pais per por de l’oposició universitari. Encara que la “Revolució Cultural”, la depuració de la societat dels elements no islàmics, havia aturat tota la vida cultural iraniana per anys, els estudiants reuníen, es organitzaven sota terra i així van crear una mena d’institució politica, la universitat que encara avui és una plataforma politica importantíssima. L’escriptor i blogger Ali Xirasi fins i tot diu que el moviment d’estudiants a l’Iràn ocupa el paper que juguen els partits politics en altres països.
Als anys 90 el número d’estudiants va crèixer ràpidament. Durant les eleccions presidencials del 1997 tenien molta força i també gràcies als joves hi va guanyar Mohammad Khatamí, polític reformista i relativament liberal. Però com ell mateix formava part de l’èlit politic establert i perquè els poders del president iranià són prou limitats i no va complaure el que demanava el poble (no oblidem que el cap d’estat a l’Iràn no és el president sinó el líder religiós que té la última paraula en totes l’assumptes estatals). Tanmateix l’esperança per la democratització i lliberalització creixava i amb ella l’organització d’estudiants que desplaçava les seves reunions a l’espai públic per mobilitzar més gent. Peró el president Khatamí no els escoltava. L’atracament de la residència d’estudiants al matí del juliol de 1999 va ser un punt de canvi i els protestos es van desenvolupar a manifestacions de massa, més grans que mai. Era llavors quan van morir joves als carrers pel primer cop des de 1979. Els nombres oficials (!) parlen de 1600 estudiants detinguts, quatre morts i 400 ferits. El plan reformista de Khatamí que havia creat tanta esperança va fracassar.
L’imatge torna
Deu anys després, a l’estiu del 2009 tornen les imatges a les nostres pantalles: estudiants i gent jove que protesta contra el fraude electoral, contra la presidència de Mahmud Ahmadinejad no només a l’Iràn sinó per tot el planeta. La violència a Teheràn entre policia i estudiants no sembla humana – de nou mor gent, de nou estan atacades les residències d’estudiants on llancen els alumnes fora de les finestres per demonstrar la força de l’aparat estatal. L’única diferència entre 1999 i aquest any és que ara tota la societat iraniana esta mobilitzada i surt al carrer per manifestar. No només els estudiants. Tampoc no hi ha protestes només a la capital com abans, sinó a tot l’Iràn, sobre tot a les grans ciutats com Esfahàn, Xiràs, Tabriz i Mashad. És molt evident que el règim islàmic fundamental té problemes enormes de justificar el seu govern. Mai ha sigut obligat d’utilitzar tanta violència contra el seu mateix poble. També alguns d’els Ajatollahs més poderòsos, homes religiosos amb molta influència espiritual estan detenits per “blasfèmia” o “posar l’estat nació en perill”. Una dictadura que talla les seves arrels no pot sobreviure. Sembla una qüestió de temps fins que la República Islamica arribi al seu final.
Literatura:
Navid Kermani, ”Iran: Die Revolution der Kinder”, Beck Verlag, 2001
Shirin Ebadi, ”Mein Iran”, Blanvalet TB, 2007
Die