Entra una noia al bar. No ens veu i es seu derrere d’el meu amic que continua de parlar sense notar-la. Ella posa el seu abric a la cadira de sa costat i demana una cosa que no puc comprendre. Entre el soroll que hi ha en aquest bar de la Plaça de la Vila tot que puc entendre són els mots del meu amic que surten de la seva boca. M’obstrueix la vista a la noia. Em pregunto si està sola o si espera algu. I si espera algu – qui és? Entraría aviat al bar com ella ho ha fet fa alguns minuts. Serà noi o noia? Xicot o amiga? Les meves ideas formen un raonament llunyà d’aquí. Miro aquesta noia rosa del jersei vermell, asseguda a la vora de la finestra on es veu les nens que juguen amb pilotes i gossos sota el campanari.
“Ei, què mires? M’escoltes o què?!” – “No res. Què has dit?”
El cambrer li porta un café amb un got d’aigua i ella obre un llibre. Comença a llegir. Així passa el temps. Mon amic ja s’axeica i es posa la jaqueta. Te coses de fer i s’en va amb pressa. “Ens veiem demà”, em diu. “Fins demà”, li responc. Em quedo al bar, demano una tercera o cuarta birra i miro el cambrer que acaba de plegar com es seu al costat de la noia. Ella deixa el seu llibre sobre la taula. Es coneixen. Es coneixen bé. Cau la nit i es buida el bar una miqueta. Demà és dilluns i avui la gent no surt. Ara entenc unes paraules seves i intento de no escoltar evidentment. Parlen d’una manera oberta i lliure. Són molt més que només amics, els dos. Parlen castellà. Ell madrilenc, ella sueca o danesa, no sé. Prou baltica. Fan manetes i no l’amaguen. L’escandinava baixa el cap i ell xiuxiueja a la seva orella. Es lleven sense prendre la roba. Deixen les begudes i el llibre a la taula i surten. Fora devant la porta ell li passa un paquet de cigarretes a la noia que n’agafa una i el posa a la bossa dels seus texans. Se l’encen ella mateix i s’en van. Ja no els veig al marc de la finestra, pago les meves birres, passo la taula amb els seus abrics, les tasses mitg plenes i el llibre i vaig a casa ràpidament abans que tornin.
Die