Una entrevista amb Laura Sahun – per M. Kern
El centre dels estudis catalans… No, no; és broma. Això és el Centre Pompidou que hi ha molt a prop.
Quan em desperto a París, en un pis de 17 metres quadrats, sense gaire llum, em venen algunes vegades idees molt rares. Un divendres, per exemple, em vaig llevar d’hora i vaig pensar que tenia ganes de fer una entrevista – però a qui? La solució no va trigar gaire a aparèixer: com que sabia que aquest blog en català existeix, vaig pensar que seria una bona idea fer una entrevista, ja conec algunes persones que parlen català aquí.
El barrí del Marais amaga en un dels carrers estrets un edifici que data del segle XVII. Entrant es passa per una mena de recepció improvisada. A la tarda, hi ha un home que estudia per tocar la trompeta. Si hi passes per anar a l’ascensor, para immediatament de tocar-la i t’observa amb una mirada plena de dubte i curiositat. L’ascensor sembla el més estret del món I tanmateix deu poder transportar més d’una persona, el que també deu ser possible, certament, si els passatgers no respiren. En el quart pis es troba la secretaria i el despatx de la directora. En el tercer, hi ha l’única sala de curs i la sala dels professors on també tenen lloc algunes classes. Però encara és massa d’hora per la classe de Thème (traducció francès-català). Vaig venir aviat per acabar abans una entrevista particular, al segon pis. Sortint del ascensor, arribo a la biblioteca catalana. Aquest és el lloc de treball de la Laura Sahun, una dona simpàtica amb rinxols rossos i muntura d’ulleres negra. En el moment de la meva arribada, estava acomiadant una exestudiant del institut que va esdevenir una amiga d’ella. Quan li vaig demanar si tenia ganes de fer una entrevista amb mi, estava sorpresa i em va recomanar de fer-ho amb la Mònica Güell, la directora del centre. Però això ja ho faré en una altra ocasió. En aquest dia m’estimava més parlar amb una persona que veig més freqüentment que la directora, la bibliotecària – que, de fet, va ser molt interessant i agradable. Vaig començar l’entrevista amb les preguntes d’introducció que no és una sorpresa.
La Laura Sahun al seu lloc de treball.
Jo: Llavors, ja sé que et dius Laura Sahun i vius ara aquí a París. Però d’on ets?
Laura Sahun (L.S.): De Barcelona.
Jo: Ah sí? Així doncs no és un misteri que parlis català…
L.S.: No, no… (Pausa. Fins aquí l’entrevista no sembla molt professional, cosa que és d’estranyar ja que no tinc cap experiència perque no sóc un professional.)
Jo: Perquè vas marxar de Barcelona per anar a París?
L.S.: Per raons sentimentals. El meu marit és un català instal.lat a França des que fa fer l’Erasmus a París. Vaig conèixer en Roger en un poble dels Pirineus, a la frontera entre Catalunya i la França. Aleshores era el meu xicot, és clar. Després, vaig venir a París per viure amb ell. I… sí, és per aixó que sóc aquí.
Jo: I no tens cap problema amb la vida aquí a París? Et va costar gaire de viure en un altre país?
L.S.: Ara tot està força bé. Però és veritat que em va costar molt viure aquí al principi. Quan vaig arribar ara fa cinc anys a París, no sabia parlar el francès. Bé, després d’una mica de temps vaig arribar a entendre’l i això no em va costar gaire, però el que va ser molt dificil era aprendre a parlar-lo. No ho sé, però probablement per a tu també és el més dificil?
Jo: Sí. tens raó. Al principi, cal tenir temps per trobar les paraules i formular les frases…
L.S.: Exacte. Calia fer molts esforços… A més a més, París és lluny de casa i vaig tenir dificultats al principi de viure en la cultura francesa. Però el més dificil va ser aprendre la llengua, això sí.
Jo: I el treball a la biblioteca: Com vas trobar aquesta feina?
L.S.: Al principi, vaig treballar al Centre d’Information Jeunesse a prop de la Tour Eiffel. De tota manera, vaig guardar el contacte amb un professor de la Universitat de Barcelona que sabia que el Centre d’Études Catalanes de Paris buscava una bibliotecària. Així doncs, vaig enviar el meu curriculum a la Sorbona i em van contractar. Va ser més aviat senzill.
Jo: Però no vas treballar abans com bibliotecaria? No vas estudiar una carrera de… (em faltava la paraula) gestió de biblioteques?
L.S.: Sí, sí, i tant! A Barcelona, vaig estudiar història i després gestió de biblioteques. Allà vaig treballar en diverses biblioteques, sobretot en biblioteques a la universitat, per exemple de Filosofia i Història. Vaig també treballar a la biblioteca del British Council de Barcelona.
Jo: Per això tens molta experiència… Però què t’agrada més a la feina? Aquí deus tenir un treball més aviat relaxat perquè no hi ha molta gent que arriba… (De fet, en tot el temps que vam parlar, ningú va venir a la biblioteca excepte la Marta Martinez Valls, la secretària, i el Marc Colell, un dels meus professors.)
L.S.: No, és veritat. No hi ha tanta gent com en les altres biblioteques on vaig treballar, però aixó no vol dir que no hi hagi ningú. I aixó també és un avantatge. D’aquesta manera entres més en contacte amb els estudiants que busquen un llibre. De fet, pots crear el que es diu en francès « des liens » (enllaços) amb la gent. I en aquestes situacions el més interessant és veure de quina manera els estudiants tracten la teva cultura, en aquest cas la cultura catalana. M’agrada molt veure la gent que s’interessa a la meva cultura.
El Centre dels estudis catalans.
Jo: Tot i que no arriba molta gent aquí, hi ha també molts llibres aquí, no? Quants hi són?
L.S.: Tenim més de 13.000 volums a la biblioteca i tenim una mica de tot. Sobretot obres de la literatura catalana, és clar, però hi ha també llibres de l’art, d’història, de ciències…
Jo: I com és que hi ha tants llibres en català aquí a París?
L.S.: El fons inicial de la biblioteca el va ofrir Francesc Cambó, un home polític molt conegut, a la Sorbona, més exactament a «L’Institut National de l’Histoire de l’Art et Archeologie» de la Sorbona perquè en aquest temps – va ser a la meitat del segle XX – no existia el Centre d’études catalanes. Però la majoria de la donació és avui en l’arxiu perquè els llibres són vells i molt fràgils.
Jo: I amb tots aquests llibres sempre al teu voltant, cal que siguis una apassionada dels llibres. Quins t’agraden més?
L.S.: A veure… (Pausa.) M’agraden llibres molt diferents. D’una banda, hi ha els clàssics, això vol dir per exemple Mercè Rodoreda, sobretot «El Mirall trencat». I d’una altra banda hi ha la literatura actual com les obres de Quim Monzó… i a més, llegeixo molt les novetats de la literatura catalana. Però també té un efecte positiu en la feina aquí, a la biblioteca: estàs sempre ben informat de les novetats.
Jo: D’aquesta manera, et trobes més integrada a la cultura catalana o de la cultura francesa?
L.S.: Penso que – com que treballo aquí al Centre – em sento més vinculada a la cultura catalana. També sóc membre del Casal de Català a Paris. I a més a més, és normal si tu ets lluny de casa voler saber que és el que passa allà, no? Però no vull dir que no m’interessa la cultura francesa. Només puc dir amb seguretat que ara, amb la meva feina, sóc molt més receptiva a Catalunya i la seva cultura que el vaig ser quan era a Barcelona. I també per les diferències entre les cultures.
Jo: A tu què t’agrada més de les dues cultures? Què és el més especial?
L.S.: La cultura catalana… té ganes de reinventar-se. Això és el que m’agrada. La cultura es qüestiona continuament cosa que és apassionant. Busca sempre noves maneres d’expressar-se. I també hi ha aquesta locució de «seny i rauxa». Saps que vol dir això?
Jo: Doncs, no exactament. La segona paraula és «rauxa» ? (Li vaig ensenyar com ho vaig escriure)
L.S.: Sí, és això. O no? No estic segur en aquest moment. Espera! (Va buscar en un diccionari.) Sí, rauxa… Doncs bé, les dues paraules descriuen una mica el pensament en la cultura catalana. Hi ha la banda del seny, de la reflexió – una mica com la gent també parla dels alemanys – …
Jo: Ah sí! (Vaig somriure i pensar quan aquest cliché fals disaparèixerà.)
L.S.: I hi ha també la banda de la rauxa: de la festa, dels colors, de les sensacions. Sí, això m’agrada també.
Jo: I en la cultura francesa, que t’agrada a tu?
L.S.: Ui, hi ha tantes coses. La cultura és enorme. És una mica la font d’origen d’aquest país, la cultura… Per a mi, la cultura francesa vol dir sobretot el seu patrimoni, els francesos estan molt orgullosos de la seva cultura. (Pausa.) Però és positiu! Vol dir que són molt bons ambaixadors de la cultura.
Jo: La meva ultima pregunta va una mica també en aquest sentit. En la meva classe de Version (traducció català-francès) vam traduir un tros de la peça de teatre «Salamandra» de Josep Maria Benet i Jomet. En aquesta obra, un dels personatges diu que el català és un « fenòmen en vies d’extinció ». Penses tu també que el català està amenaçat ?
L.S. : Aquesta és una pregunta dificil. Diguéssim que el català té sobretot un problema a l’interior : Tenim una cultura milenària però d’alguna manera no ens ho creiem… A Barcelona hi ha també el problema que la nova immigració pot viure sense català. No vull dir que la immigració sigui una amenaça, només que hi ha força gent que parla en castellà únicament i que no utilitzen la llengua catalana. Però no obstant això, tinc una esperança : Quan veig aquí la gent que s’interessa a la cultura catalana, que vol aprendre la llengua, gent com tu, que és estrangera i vol aprendre, penso que el català no està tan amenaçat. A més a més, hi ha moltes pàgines web i blogs a l’Internet en català, el català té importancià allà. I per això el problema del català potser és més aviat el pessimisme dels catalans que veuen a tot arreu una llengua « en vies d’extinció ».
Amb aquesta savia conclusió va acabar la meva primera entrevista i començar la classe de Thème amb en Marc Colell. Aquesta classe també és una contribució per a una llengua catalana que es qüestiona, que té ganes de reinventar-se i no en té gaires de desaparèixer.
Tags: Biblioteca, Centre dels estudis catalans, Entrevista, Erasmus, París
Die
Am 21. November 2009 um 10:45 Uhr
Matthias: és impressionant! Moltes gràcies per la teva contribució! És interessantíssima! Molts records des de Berlín!
Am 21. November 2009 um 17:00 Uhr
els alemanys pobres! — traducció previst?
Am 22. November 2009 um 15:22 Uhr
En principi aquest és un Bloc pensat per a la publicació de textos en català. Tanmateix potser seria interessant d’afegir-hi (al final de segons quines contribucions) un resum en alemany per als possibles lectors que no sàpiguin català. També he pensat d’incloure en el Bloc les traduccions alemanyes que els nostres alumnes facin de textos periodístics, assagístics o acadèmics que siguin d’interés.