L’estiu s’esplaia amb una força increïble, els records de la Festa Major del poble ja es confonen, finalment la nit porta la foscor al cel. Un vent suau gira al voltant del cap. No és el temps d’una revolució, ni el d’una lluita; és el moment perfecte per a la música de Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort.
Aquest grup no té, encara, el renom d’un Pau Alabajos. Fins i tot diria que la major part dels catalans no el coneix. És així com, l’estiu passat tenien l’oportunitat de fer una gira per places de pobles en un ambient relaxat, però amb un públic entusiasta. Els vaig veure a la Festa Major d’Alella, „a casa seva“ , o com ells dirien en un hispanisme meravellós, a la „ciudad sin ley“. D’entrada, em vaig demanar si la música d’en Narcís i de la seva caravana, que abraça set membres constants, m’agradaria – sí, ho confesso! La presentació del grup a la seva pàgina web tampoc sembla gaire professional: „els nostres concerts són alegres i divertits“, afirmen, i ens fa dubtar sobre si això és un indici de qualitat o més aviat d’un idealisme exagerat. No són, doncs, pensadors, intelectuals amb la idea concreta d’una lluita pacífica per la cultura catalana amb la música com a instrument, vaig pensar. Potser sí, que no ho són, tot i que Narcís Perich canti en català.
Però que n’és d’agradable que no siguin tan compromesos! Narcís Perich escriu cançons catalanes com si fos un acte totalment natural. De fet, no és gaire estrany que un cantautor escrigui en la seva llengua pròpia… excepte quan aquestes són llengües de minoritat. El gest de presentar cançons és la ideologia fundamental de la seva música i n’és l’única: aquesta adquereix una importància de la que, sovint, no gosen en les cançons de compromís i, en conseqüència, gairebé gens la música catalana. D’altra gent potser diria que Narcís Perich només fa unes cançons de Pop i que si canta en català és una mera casualitat : a mi tant me fa, perquè els seus textos també em semblen bons, poètics i tot, sense entrar en l’esfera política . Per exemple, la cançò molt (massa!) curta „La Font del Fonoll“ explica en una al·legoria bonica un amor jove i fràgil.
Narcís Perich es preocupa molt de la composició instrumental. El seu disc, que porta el mateix nom que el seu grup, comença amb una orquestra de violins que produeix una sensació de relaxació i pinta la imatge romàntica d’unes espelmes en una nit clara ; llavors apareix el „Ressó del vent », una mena de balada amb un tema més serè; „Cou quan plou“ fa que el ritme s’acceleri i „Un dia diferent » ens convida a tots – al menys – a picar de mans (de fet, en els seus concerts per aquesta acció també hi ha la cançò „Pica les mans“). I el millor és que tot això sembla molt natural, sense forçar l’alegria (per dir-ho d’alguna manera). No són els grans gests que formen aquest disc, sinó la simple joia de la música, fins i tot en les temes més aviat tristos com „Avui fa un dia clar“ o la cançò d’amor tímid „El teu regal“. Cadascuna de les seves cançons deixen més o menys, i sovint més que menys, la sensació d’estar content amb la vida i amb el món sencer. Aixímateix la cançò „Els Lladres“, l’únic tema que es pot acusar de ser de compromís, deixa de banda totes les teories de conspiració per afegir-se amb molta ironia a una Caravana de la Bona Sort.
Tots els que vulguin descobrir en Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort poden aprofitar el seu gran regal: la integralitat del disc es pot descarregar desde la pàgina web del grup, https://www.narcisperich.com/. Per un altre vespre d’estiu cobert d’estrelles i unes bones records de vacances en el cap.
Die